A tu, que et preguntes perquè

Ho saps, saps què fer quan vols conèixer quelcom o algú. T’hi aproximes, observes, fas preguntes i... busques perquès. Et preguntes perquè el veí del segon se n’ha anat a viure a fora, perquè està somrient la cambrera o perquè aquell amic sempre fa tard. T’ho preguntes per entendre-ho, per donar-hi un sentit a allò que, en aquest moment, no en té. La necessitat de comprendre millor el món que ens envolta i, el més important, a nosaltres mateixos.  La voluntat d’entendre’ns a nosaltres mateixos està permanentment present a les nostres vides, on cada esdeveniment viscut ens descobreix una nova part del que som, o del que podríem arribar a ser. I és en aquest procés on, inevitablement, ens preguntem: per què?  Per què vaig actuar així? Per què és tant important per mi? Per què no hi puc deixar de pensar? Per què... sóc com sóc?  Som el que hem viscut i desitjat, un cos, però també les nostres emocions, pensaments i valors. Davant la inexistència d’un món pur, alienat d’influències externes al propi jo, ens trobem subjectes a allò que ens envolta, submergits en una influència mútua i constant amb totes aquelles persones o experiències que es creuen amb nosaltres. És aquí on les primeres experiències vitals adquireixen gran rellevància en el nostre desenvolupament personal, en com hem sigut, som o serem. Sent en aquests moments vitals de gran impacte, la infància i l’adolescència, on apareix la família.  Cada família té les seves pròpies característiques, els seus valors, el seu propi funcionament, i és aquest el lloc on creixem, on ens formem... el 1ltre des del que observarem el món. La família manté un llegat emocional, un passat, unes creences, unes repressions, uns mandats que s’hereten, que marquen una influència en el que som i serem. I és que en una època en que el cien21c posa el seu focus en la transmissió genètica, sovint s’oblida d’un altre "pus d’herència: l’actitudinal.  L’herència actitudinal, els mandats que conté, es mostra de manera subtil, amb fets i escenes, que poc a poc van formant la nostra realitat. On el què succeeix dins la família, s’imposa com a normalitat. Són quelcom més que els costums, que la tradició de compartir els dinars dels diumenges, són esquemes de pensament que dirigeixen les nostres decisions, que ens diuen com se suposa que hem d’actuar, de sentir.  On frases com “voler és poder” es converteixen en mantres, repetint-se una vegada i una altra, esmunyint-se en l’inconscient, convertint-se en part de nosaltres. Però que passarà quan el lema instaurat dins les teves creences resul" fals, quan no t’hi puguis adaptar? Quan tot i desitjar-ho amb totes les teves forces, no puguis? Aleshores apareixerà un sentiment de culpa on el que falla, l’error, és un mateix.  Què passaria si fóssim capaços d’entendre d’on venen les nostres creences, les nostres formes de pensar infligides sense el nostre consentiment? Només ha través del seu descobriment, de conèixer-les, entendrem perquè actuem o ens sentim d’una determinada manera respecte les nostres vivències. I serà així, entenent-t’ho, que serem capaços d’imposar-nos a elles. I és que, tot el succeït durant la infància ens influeix molt, però no ens determina. L’ésser humà posseeix una capacitat de superació immensa, siguin quins siguin els valors que se’ns han transmès, sempre estem a temps de generar canvis, de ser nosaltres mateixos els que escollim.  Serà aquí, en la comprensió de cada una de les part que et formen, el lloc des d’on podràs avançar en la direcció que tu, i només tu, desitgis.  Anna M. Johé Sabrià 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

También te puede interesar

Las personas Cambian, Claro que Sí

Leer más

¿Para qué sirve la terapia de pareja?

Leer más

Terapia familiar para ayudar a superar una depresión

Leer más