Etiquetes: El diagnòstic psicològic

Freqüentment se’ns critica als psicòlegs sobre aquesta «mania» que tenim de diagnosticar els que vénen a la nostra consulta. Un diagnòstic que en la majoria dels casos s’acaba convertint en una etiqueta on la persona se sent identificada.

Vivim en un món etiquetat per se, ja que una etiqueta és una qualificació identificadora d'alguna cosa quant a forma, mida, etc; o algú en quant al seu caràcter, ideologia, professió ... Doncs les etiquetes són presents en tots els àmbits de la nostra vida: educació, treball, família. És clar, això canvia quan coneixem algú que acudeix al psicòleg, independentment de les dificultats que presenti. Anar al psicòleg o al psiquiatre ja té en sí una càrrega important per a la persona, i sobretot per al nostre cercle social. Freqüentment se'ns critica als psicòlegs sobre aquesta "mania" que tenim de diagnosticar els que vénen a la nostra consulta. Un diagnòstic que en la majoria dels casos s'acaba convertint en una etiqueta on la persona se sent identificada. Diàriament acudeixen a la nostra consulta persones que s'identifiquen com "sóc depressiu", "sóc esquizofrènic" i justifiquen les seves accions en funció del seu diagnòstic o etiqueta. Deixen de ser Jordi, Lluís, Maria ..., es presenten directament com "Sóc depressiu". Resulta molt rellevant com sovint la persona arriba a integrar-ho com autoconcepte del seu propi ésser. Aquest tipus d'etiquetes diagnòstiques existeixen per poder comunicar-nos entre professionals, també servint-nos com una guia a seguir estandarditzada, no estricta ni literalment, perquè no hi ha una persona igual a una altra, com tampoc es donen els mateixos símptomes en persones diagnosticades d'un mateix trastorn. Per exemple, cada persona té una definició diferent del concepte de “bondat” o de la “maldat”, entrant en joc la subjectivitat de l'individu, ja que depèn de la percepció i de les experiències viscudes de cadascun de nosaltres. Per aquest motiu, nosaltres, els psicòlegs, procurem endinsar-nos en la subjectivitat de l'individu, aprofundint en la seva part més afectiva, donant sentit a la seva història en particular i cóm aquesta està relacionada amb el símptoma. Si bé és cert, gran part de les vegades es fa un mal ús de les mateixes o simplement, el propi diagnòstic no s'argumenta o comunica de manera “assertiva”. En aquest sentit, el símptoma que mostra la persona es presenta com una generalitat del diagnòstic, ja que com exposava anteriorment, cada persona viu la seva experiència de manera diferent. Hem de poder canviar el “sóc depressiu” a “em sento o estic depressiu”. Irene Soler

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

También te puede interesar

¿Para qué sirve la terapia de pareja?

Leer más

Terapia familiar para ayudar a superar una depresión

Leer más

¿El lenguaje corporal define quiénes somos?

Leer más