Fomentar un aferrament saludable amb els fills

L'aferrament és el vincle emocional que crea el nen amb els seus pares i que dóna lloc al desenvolupament de la seva personalitat. És una conducta instintiva i una necessitat bàsica, ja que tot ésser humà necessita a persones significatives en la seva vida per al seu benestar i supervivència. En els primers anys de vida, és quan les persones necessiten més l'aferrament dels seus pares, i aquest es va modificant amb el temps, tenint un altre tipus de relacions a l'adolescència i a l'etapa adulta. John Bowlby, que va ser un notable psicòleg i psicoanalista anglès, va formular la teoria de l’aferrament, que es pot resumir en la següent idea: "l'estat de seguretat, ansietat o temor d'un nen és determinat en gran mesura per l'accessibilitat i capacitat de resposta de la seva principal figura d'afecte". D'aquesta manera, si els pares reaccionen a les necessitats del nen i les atenen, es mostren pacients, sensibles, empàtics i propers al seu fill (aferrament segur), aconseguiran que aquest assoleixi seguretat, i aprengui a confiar en els altres i en el món exterior. Segons Bowlby, "un nen que sap que la seva forma d'aferrament és accessible i sensible a les seves demandes els dóna un fort i penetrant sentiment de seguretat, i l'alimenta a continuar i valorar la relació". S'ha comprovat a través de diversos estudis, que els nens que han experimentat l'aferrament segur, en un futur afronten millor les situacions adverses, controlen de manera òptima l'estrès, i tenen relacions amb altres persones més saludables, resumint, se senten més realitzats i tenen una vida equilibrada. En canvi, hi ha molts nens que no han viscut aquest tipus d'aferrament a casa seva, que no han pogut satisfer les seves necessitats emocionals i que han experimentat falta d'afecte i proximitat per part de les figures paternes. Per exemple, no han sentit abraçades o carícies dels pares, no han rebut contacte visual, no han escoltat paraules afectuoses, han viscut en ambients de tensió (moltes discussions o problemes familiars), o situacions d'abandonament. Tot això tindrà unes conseqüències: en un futur, seran persones que els costi enfrontar-se a les situacions de la vida, que tinguin una autoestima baixa, que puguin patir depressió i que siguin incapaços d'establir relacions saludables a l'etapa adulta, com per exemple, que tinguin relacions de dependència emocional amb altres persones per cobrir aquestes necessitats insatisfetes de la infància. És a dir, el tipus de relació que han tingut amb els seus pares i els comportaments que han rebut d'ells els marcarà significativament la resta de les seves vides. Com a conclusió, podríem dir que, en l'educació dels fills, és molt més important la intensitat i qualitat de les relacions afectives que els pares han construït amb ells des dels primers dies de la seva vida, que totes les coses materials que els hagin pogut donar. Per aquest motiu, és tan important la implicació dels pares, el temps que se'ls dedica i que quan s'està amb ells realment se'ls atengui i no s'estiguin fent diverses coses alhora o realitzant altres activitats.